COSES DE LA PROVIDÈNCIA

L’autor d’aquest conte es diu Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. És un dels escriptors catalans més popular del segle XX, també va se contista i dibuixant.

 Va anar a una escola fundada per uns pares que volien que els seus fills anessin a una escolta catalanista, liberal i progressista, l’escola Mossèn Cinto. La primera narració que va publicar Pere Calders, El primer arlequí, la va escriure quan tenia catorze anys per a un exercici de redacció, en aquesta escola. Tot i que el règim de Primo de Rivera va fer tancar l’escola, ell i altres alumnes seguien fent classes amb el mestre Parunella fins al 1929. Com que va veure que guanyar-se la vida com a escriptor seria molt difícil va decidir entrar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, per fer dibuix tècnic. Mentrestant va  fer les seves primeres col·laboracions periodístiques en publicacions catalanes. Calders es va implicar molt en la política

El 1935 es va casar amb Mercè Casals i l’any següent van tenir un fill, Joan, que va néixer el 31 de juliol. El mateix any va publicar els seus dos primers llibres, El primer arlequí i La Gloria del doctor Larén.

Pocs anys després, com molts altres intel·lectuals va haver d’exiliar-se a França i de França va arribar a Mèxic. Allà va continuar escrivint en català, fins que a partir de 1950, que es va poder tornar a publicar llibres catalans, va publicar alguns contes. El 1962 gracies a l’Editorial Muntaner i Simon, Calders va poder tornar a viure a Barcelona. El 1977 es va jubilar i va segui escrivint i publicant llibres. Al llarg de la seva vida va escriure contes com Cròniques de la veritat oculta, El sabeu aquell?, El desordre públic, Raspall, Memòries especials, entre d’altres. També ha escrit novel·les com Gaeli i l’home de Déu, L’ombra de l’atzavara, Ronda naval sota la gloria, i novel·les inacabades com L’amor de Joan o La ciutat cansada. Per últim, va començar una obra de teatre anomenada Taula rodona, que mai va acabar.

Pere Calders va morir a Barcelona el 1994 als 81 anys.

El relat coses de la providència pertany a un recull de contes anomenat Cròniques de la veritat oculta. Va guanyar el premi Victor Català a l’any 1954, encara que no va ser publicat fins l’any 1955. Aquest conte, parla d’un home es desperta molt feliç ja que li han augmentat el sou i decideix anar a fer un volt. Al tornar a casa, s’adona que no porta les claus a sobre i truca al timbre, esperant que l’obri la Irene, la serventa. Però no és ella qui l’obre, sinó un home de mitjana edat. A l’entrar a l’habitatge, veu que hi viu una família que no coneix de res. El protagonista els intenta convèncer a que ell és el propietari de la casa, però el prenen per boig. Tot i així, al final l’Ernest, el pare, acaba creient que és un pretendent de la seva filla, i el convida a dinar. El protagonista, acaba  acceptant ja que no li queda cap altre alternativa. Havent dinat, els repeteix que ell és el propietari i viu allà. Aleshores, el pare li explica al protagonista que, de ben jove, li va passar una cosa semblant a la que està vivint ell i el que succeeix és que la Providència, li ha ensenyat el futur. Finalment, el protagonista, després de que el pare hi insistís, acaba casant-se amb la Clara, la seva filla.

Quant a l’estructura del text, la introducció va des de “me’n recordo molt bé..” fins “m’obriria”, crec que es així ja que es produeix el fet desencadenant de la historia, quan no troba les claus. El nus va des de “vaig trucar...” fins “el meu cas”, ja que comença pensant que tot anirà bé, però al entrar a casa seva veu que res es normal, que una família que no coneix de res s’ha instal·lat a casa seva i no el deixen tornar a la que ell creu que es la realitat. Finalment, el desenllaç va des de “L’afer va seguir el seu curs..” fins al final, ja que explica el que li ha passat des de llavors, i es pot veure que finalment, acaba casant-se amb la Clara i no aconsegueix tornar a la seva vida real.

Pel que fa al llenguatge que utilitza Pere Calders, utilitza un llenguatge senzill, i amb un registre estàndard i de cortesia, sempre mantenen una relació de cordialitat i hi ha respecte entre els diferents personatges en tot moment, fins i tot es tracten de vostè, per exemple aquest petit fragment del text que es refereix a quan el protagonista després de sentir la historia de l’Ernest, torna a repetir que aquella era la seva casa: -Vós rai! —vaig respondre—. Vós dient que us havíeu equivocat de pis i tornant cap a casa vostra us en sortíeu. Però jo, ja em direu què he de fer. A mi hom me l’ha feta més grossa, m’ha subjectat més fortament les brides i no me’n podré escapar. Perquè amb tot el respecte degut als vostres drets insisteixo que aquí, fins fa poques hores, era casa meva. Encara que el text s’entengui molt bé, hi ha trets i expressions del català antic com: murri (picardiós), galifardeu, llepolies(llaminadures), tornar-se lirona (tornar-se beneita), il·lusoria (il·lusió), cobriment de cor (Desmaiar-se), empatar la basa(impedir complir un desig),esquitllentes (passar sense ser vist), entre d’altres. En relació amb el to, es una mica irònic, es pot veure quan el protagonista diu que estrena bigoti: “Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluïa amb personalitat” També té un to bastant humorístic, es pot veure quan el protagonista es tapa el bigoti al veure la Clara per primer cop: “Mentre ho deia em va fer una rialleta, amb la intenció d’enamorar-me, i a mi, de moment, no se’m va ocórrer altra cosa que tapar-me el bigoti amb el palmell de la mà.” El text en si és molt descriptiu, es pot veure només començant el text, quan el protagonista surt a passejar, descriu molt bé el que veu i el que sent. El llenguatge que utilitza Pere per descriure es literari ja que diu expressions com aquesta: Aquell diumenge m’embellia la vida o La gent no estima la modèstia fingida.

El que més predomina en el text són els verbs escrits en present.

Sobre les característiques pròpies del conte es veu que són la fantasia, l’humor, la ironia i en part la ciència-ficció.

Com a fantasia tenim el fet de que la historia de l’Ernest i la del protagonista siguin tan semblants i alhora irreals. Aquest fet també fa referencia al destí. En tot el relat es tracta bastant el tema del destí, ja que l’Ernest creu que tot el que li està passant al protagonista es cosa del destí, o el fet de que es torni a repetir la historia entre d’altres.

La irrealitat també és present en aquest text, per exemple quan un ocell endevina el futur de la Clara, o quan el protagonista es troba amb una família que no coneix de res. Crec que també hi ha escenes absurdes, com ara quan el protagonista pensa que tothom somriu al seu voltant perquè ell els hi contagia, o el fet de que l’Ernest portés una barra de gel l’espatlla a algú que no coneixia.

Finalment haig de dir que m’esperava un conte més difícil de llegir i més avorrit i ha estat tot el contrari, m’ha semblat bastant fàcil tot i que hi ha hagut algunes expressions que he hagut de buscar, ja que són del català antic. El tema m’ha semblat basant divertit i trencador, ja que no m’esperava el que anava a passar. També m’ha agradat el fet de que l’autor introduís elements màgics, crec que dona  un aspecte més misteriós al text. M’ha semblat estrany el fet de que a l’Ernest li semblés una bogeria el que explica el protagonista, però que després expliqui que a ell li va passar alguna cosa semblant. Un fet que m’ha semblat interesant es la supèrbia que mostra el protagonista al principi, creient-se que tothom somriu perquè ell els hi contagia o quan diu: El carrer va guanyar amb la presència meva, referint-se a que tot era més bonic i millor quan hi era ell, tot i així, aquesta supèrbia desapareix quan s’adona que li han arravatat la seva casa. Per acabar, penso que el final ha estat molt encertat, ja que no és ni un final obert ni un final tancat, perquè explica que al final es casa amb la Clara, per tant, acaba el text, però realment el text acaba quan el protagonista es pregunta on estarà la Irene, el que fa que els lectors ens quedem amb una mica de intriga.