COSES DE LA PROVIDÈNCIA

L’autor d’aquest conte es diu Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. És un dels escriptors catalans més popular del segle XX, també va se contista i dibuixant.

 Va anar a una escola fundada per uns pares que volien que els seus fills anessin a una escolta catalanista, liberal i progressista, l’escola Mossèn Cinto. La primera narració que va publicar Pere Calders, El primer arlequí, la va escriure quan tenia catorze anys per a un exercici de redacció, en aquesta escola. Tot i que el règim de Primo de Rivera va fer tancar l’escola, ell i altres alumnes seguien fent classes amb el mestre Parunella fins al 1929. Com que va veure que guanyar-se la vida com a escriptor seria molt difícil va decidir entrar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, per fer dibuix tècnic. Mentrestant va  fer les seves primeres col·laboracions periodístiques en publicacions catalanes. Calders es va implicar molt en la política

El 1935 es va casar amb Mercè Casals i l’any següent van tenir un fill, Joan, que va néixer el 31 de juliol. El mateix any va publicar els seus dos primers llibres, El primer arlequí i La Gloria del doctor Larén.

Pocs anys després, com molts altres intel·lectuals va haver d’exiliar-se a França i de França va arribar a Mèxic. Allà va continuar escrivint en català, fins que a partir de 1950, que es va poder tornar a publicar llibres catalans, va publicar alguns contes. El 1962 gracies a l’Editorial Muntaner i Simon, Calders va poder tornar a viure a Barcelona. El 1977 es va jubilar i va segui escrivint i publicant llibres. Al llarg de la seva vida va escriure contes com Cròniques de la veritat oculta, El sabeu aquell?, El desordre públic, Raspall, Memòries especials, entre d’altres. També ha escrit novel·les com Gaeli i l’home de Déu, L’ombra de l’atzavara, Ronda naval sota la gloria, i novel·les inacabades com L’amor de Joan o La ciutat cansada. Per últim, va començar una obra de teatre anomenada Taula rodona, que mai va acabar.

Pere Calders va morir a Barcelona el 1994 als 81 anys.

El relat coses de la providència pertany a un recull de contes anomenat Cròniques de la veritat oculta. Va guanyar el premi Victor Català a l’any 1954, encara que no va ser publicat fins l’any 1955. Aquest conte, parla d’un home es desperta molt feliç ja que li han augmentat el sou i decideix anar a fer un volt. Al tornar a casa, s’adona que no porta les claus a sobre i truca al timbre, esperant que l’obri la Irene, la serventa. Però no és ella qui l’obre, sinó un home de mitjana edat. A l’entrar a l’habitatge, veu que hi viu una família que no coneix de res. El protagonista els intenta convèncer a que ell és el propietari de la casa, però el prenen per boig. Tot i així, al final l’Ernest, el pare, acaba creient que és un pretendent de la seva filla, i el convida a dinar. El protagonista, acaba  acceptant ja que no li queda cap altre alternativa. Havent dinat, els repeteix que ell és el propietari i viu allà. Aleshores, el pare li explica al protagonista que, de ben jove, li va passar una cosa semblant a la que està vivint ell i el que succeeix és que la Providència, li ha ensenyat el futur. Finalment, el protagonista, després de que el pare hi insistís, acaba casant-se amb la Clara, la seva filla.

Quant a l’estructura del text, la introducció va des de “me’n recordo molt bé..” fins “m’obriria”, crec que es així ja que es produeix el fet desencadenant de la historia, quan no troba les claus. El nus va des de “vaig trucar...” fins “el meu cas”, ja que comença pensant que tot anirà bé, però al entrar a casa seva veu que res es normal, que una família que no coneix de res s’ha instal·lat a casa seva i no el deixen tornar a la que ell creu que es la realitat. Finalment, el desenllaç va des de “L’afer va seguir el seu curs..” fins al final, ja que explica el que li ha passat des de llavors, i es pot veure que finalment, acaba casant-se amb la Clara i no aconsegueix tornar a la seva vida real.

Pel que fa al llenguatge que utilitza Pere Calders, utilitza un llenguatge senzill, i amb un registre estàndard i de cortesia, sempre mantenen una relació de cordialitat i hi ha respecte entre els diferents personatges en tot moment, fins i tot es tracten de vostè, per exemple aquest petit fragment del text que es refereix a quan el protagonista després de sentir la historia de l’Ernest, torna a repetir que aquella era la seva casa: -Vós rai! —vaig respondre—. Vós dient que us havíeu equivocat de pis i tornant cap a casa vostra us en sortíeu. Però jo, ja em direu què he de fer. A mi hom me l’ha feta més grossa, m’ha subjectat més fortament les brides i no me’n podré escapar. Perquè amb tot el respecte degut als vostres drets insisteixo que aquí, fins fa poques hores, era casa meva. Encara que el text s’entengui molt bé, hi ha trets i expressions del català antic com: murri (picardiós), galifardeu, llepolies(llaminadures), tornar-se lirona (tornar-se beneita), il·lusoria (il·lusió), cobriment de cor (Desmaiar-se), empatar la basa(impedir complir un desig),esquitllentes (passar sense ser vist), entre d’altres. En relació amb el to, es una mica irònic, es pot veure quan el protagonista diu que estrena bigoti: “Pot afirmar-se que aquell dia estrenava bigoti, perquè després de la darrera afaitada havia pres forma i lluïa amb personalitat” També té un to bastant humorístic, es pot veure quan el protagonista es tapa el bigoti al veure la Clara per primer cop: “Mentre ho deia em va fer una rialleta, amb la intenció d’enamorar-me, i a mi, de moment, no se’m va ocórrer altra cosa que tapar-me el bigoti amb el palmell de la mà.” El text en si és molt descriptiu, es pot veure només començant el text, quan el protagonista surt a passejar, descriu molt bé el que veu i el que sent. El llenguatge que utilitza Pere per descriure es literari ja que diu expressions com aquesta: Aquell diumenge m’embellia la vida o La gent no estima la modèstia fingida.

El que més predomina en el text són els verbs escrits en present.

Sobre les característiques pròpies del conte es veu que són la fantasia, l’humor, la ironia i en part la ciència-ficció.

Com a fantasia tenim el fet de que la historia de l’Ernest i la del protagonista siguin tan semblants i alhora irreals. Aquest fet també fa referencia al destí. En tot el relat es tracta bastant el tema del destí, ja que l’Ernest creu que tot el que li està passant al protagonista es cosa del destí, o el fet de que es torni a repetir la historia entre d’altres.

La irrealitat també és present en aquest text, per exemple quan un ocell endevina el futur de la Clara, o quan el protagonista es troba amb una família que no coneix de res. Crec que també hi ha escenes absurdes, com ara quan el protagonista pensa que tothom somriu al seu voltant perquè ell els hi contagia, o el fet de que l’Ernest portés una barra de gel l’espatlla a algú que no coneixia.

Finalment haig de dir que m’esperava un conte més difícil de llegir i més avorrit i ha estat tot el contrari, m’ha semblat bastant fàcil tot i que hi ha hagut algunes expressions que he hagut de buscar, ja que són del català antic. El tema m’ha semblat basant divertit i trencador, ja que no m’esperava el que anava a passar. També m’ha agradat el fet de que l’autor introduís elements màgics, crec que dona  un aspecte més misteriós al text. M’ha semblat estrany el fet de que a l’Ernest li semblés una bogeria el que explica el protagonista, però que després expliqui que a ell li va passar alguna cosa semblant. Un fet que m’ha semblat interesant es la supèrbia que mostra el protagonista al principi, creient-se que tothom somriu perquè ell els hi contagia o quan diu: El carrer va guanyar amb la presència meva, referint-se a que tot era més bonic i millor quan hi era ell, tot i així, aquesta supèrbia desapareix quan s’adona que li han arravatat la seva casa. Per acabar, penso que el final ha estat molt encertat, ja que no és ni un final obert ni un final tancat, perquè explica que al final es casa amb la Clara, per tant, acaba el text, però realment el text acaba quan el protagonista es pregunta on estarà la Irene, el que fa que els lectors ens quedem amb una mica de intriga.

L'ESTÈTICA I EL CULTE AL COS SÓN SINÒNIMS D'ACCEPTACIÓ?

Un dels problemes de la gent d’avui en dia està relacionat amb l’aspecte físic. S’ha creat un ideal de bellesa i ningú vol ser el contrari. Però, a causa de què s’ha creat aquest ideal? Per acceptar-te tu mateix o per què t’acceptin els altres?

Penso que el culte al cos és un sinònim d’acceptació. La gent vol millorar la seva imatge per ser acceptats en un grup d’amics, en el treball, per aconseguir que el noi que t’agrada es fixi en tu... Però es totalment normal, qui no s’ha preocupat mai pel seu aspecte físic?  Estem acostumats a veure anuncis de perfum amb noies guapes i un cos espectacular, models altes i primes , entre altres coses que ens fan voler millorar el nostre aspecte. Ara bé, si l’ideal de bellesa seguís així i tothom volgués ser com els models, qui sap on aniríem a parar. Hi haurien moltes més operacions quirúrgiques, el que suposa un risc per a la salut i un possible problema econòmic per qui rep l’operació ja que val molts diners, potser hi haurien més problemes mentals com l’anorèxia o la bulímia, ja que hi ha gent que mai té el que vol i s’obsessiona amb la seva imatge.

D’altra banda, penso que pot ser un sinònim d’acceptació per a tu mateix. Per exemple: un dia et ve de gust sortir de casa maquillada o ben vestida. En aquest cas, et maquillaries perquè t’ha vingut de gust o bé perquè et trobes millor amb tu mateixa, no per agradar als altres. Un altre exemple seria el fet de voler posar-te un pírcing o un tatuatge, penso que això s’hauria de fer per un mateix, no perquè estigués de moda com molta gent fa.

En conseqüència pel fet de voler donar-li massa importància a la nostra imatge, la gent sense voler-ho comença a ser superficial i en un cas extrem deixa de banda la valoració d’una persona pel fet de només fixar-se en el físic. La gent s’hauria d’acceptar a un mateix i no deixar que la societat el canviï. En definitiva, l’estètica i el culte al cos, si són sinònims d’acceptació ja que si no ho fas per acceptar-te tu mateix, ho fas perquè t’acceptin els altres.

EL GAT NEGRE

Aquest fragment pertany a Edgar Allan Poe (19 de gener de 1809- 7 d’octubre de 1849). Va ser un escriptor romàntic en la llengua anglesa als Estats Units. Edgar Poe va néixer a Boston on als dos anys el seu pare els va abandonar i poc després va morir la seva mare, així que ell i la seva germana es van quedar orfes, fins que Edgar va ser adoptat per un matrimoni del qual n’extrauria el cognom Allan. Edgar es va casar amb la seva cosina Virginia de 13 anys. L’escriptor va escriure poesia, novel·les i relats curts. Edgar era conegut principalment pels seus relats de terror com: “l’escarabat d’or”, “la bóta d’amontillado”, “els crims del carrer Morgue”, “El gat negre” entre d’altres. Aquest va ser publicat a l’agost del 1843 al “Saturday evening post” de Nova York amb el nom de “the Black cat”.

Aquest fragment del relat “el gat negre” tracta d’un home casat que li té molt de fàstic a un gat que viu amb ell i la seva dona, en canvi, ella cada dia li agafa més afecte.  L’home abans tenia un gat molt semblant anomenat Plutó que a diferencia d’aquest, no tenia la taca blanca, segons l’home, en forma de forca, instrument amb el que va matar a en Plutó. Un dia, el gat negre el va fer entrebancar, i aquest fet va ser el que va cabrejar l’home de tal manera que en un atac de fúria va atacar al gat. La seva dona el va parar, amb la ràbia de no haver pogut matar el gat va clavar-li la destral al cap. Per no declarar aquest fet va decidir emparedar la seva dona.

El narrador que hi ha en aquest text és un narrador en primera persona i protagonista de la història ja que és a qui li passen tots els fets. Crec que aquest personatge és rodó ja que cada cop és més dolent, es a dir, evoluciona negativament. Cada acte que fa és pitjor que el següent i mai se’n penedeix. Crec que és un molt home violent, rabiós i impulsiu ja que mata la seva dona sense pensar-ho dos cops. També crec que pensa que tothom conspira contra ell ja que no té cap motiu per matar un gat. En canvi, la muller de l’home es veu que és una dona innocent i bona persona ja que no va deixar que el seu home matés el gat. Un element que m’ha cridat l’atenció d’un altre personatge, el gat, ha sigut el tema de la forca que ell veu en la taca blanca del seu gat, penso que la taca no és del tot clara com la veu l’home, sinó que se la imagina de la por que té al fet de com pot acabar després de la presó, la pena de mort. Veu la forca en la taca del gat pel remordiment que sent cap a Plutó ja que el va assassinar amb una forca. Com es pot veure en aquest fragment de relat que hem llegit, és un relat de misteri i terror. Té un to bastant macabre ja que com he dit abans mata la seva dona per no deixar-lo matar al gat, i no mostra cap remordiment. També té un to negatiu i agressiu, ja que com que és un narrador protagonista podem saber el que pensa, i podem veure que pensa que tot és dolent, per exemple, quan diu: “En aquelles ocasions, tot i que hauria volgut esclafar-lo..” un gat quan fa les coses que diu anteriorment, és perquè vol jugar i ell pensa que ho fa només per empipar-lo. El ritme és un bastant ràpid ja que explica molts fets que passen en pocs dies, es a dir, en pocs dies succeeixen molts fets. D’altra banda, just després d’una escena negativa en passa una altre i així successivament va augmentant el mal, primer pensant en com va matar a l’altre gat, després pensant en que vol matar al que té ara, seguit d’intentar matar-lo i finalment acaba matant a la seva dona. Pel que es veu en aquest fragment, tota la història està escrita en retrospecció, es a dir, recordant tot el que va passar des de la cel·la en la que està ara (suposo que és allà perquè al final del llibre descobreixen que va matar la seva dona). Els espais on succeeixen els fets són al soterrani, allà és on mata i empedra la seva dona, un altre espai és la cel·la en la que han tancat l’home, que és el lloc des d’on explica els fets. Crec que l’única figura literària que podem trobar el text es la metàfora, ja que al gat l’anomena bèstia d’una manera despectiva.

Finalment, comparant el text amb el de la “mà dissecada”, crec que no són molt diferents, per exemple, tots dos fragments tenen un to tètric i macabre, també tant Pierre com l’home del gat negre acaben bojos i frustrats. Crec que el fet de que el gènere d’aquesta narració fos terrorífic ha sigut el que més m’ha atret, ja que no és el tipus de llibre que llegeixo normalment. Tant aquest relat com el de la “mà dissecada” m’han fet pensar que amb la mort no es juga. 

MIDNIGHT CITY

1º Persona

Em dic David i fa un any que fujo d’uns homes que em volen segrestar. Fins avui. M’acaben de segrestar  i no sé on em porten.

Tot va començar un dia a casa meva. Estava fent deures i em vaig quedar encantat mirant el meu estoig, que de cop va començar a levitar, em vaig sobresaltar i va caure damunt la taula. No sabia que acabava de passar, així que vaig intentar fer-ho. Vaig començar a mirar l’estoig fixament i un altre cop vaig fer-lo levitar. Els hi vaig ensenyar als meus pares i en lloc  de donar-me suport, el que van fer va ser espantar-se i portar-me al metge. D’allà em van portar a un especialista en telecinesi i aquest va dir que em tanquessin, que era perillós per el món. Vaig escapar-me d’aquella sala com vaig poder i vaig marxar lluny. Durant el temps que vaig estar fugint, em vaig allotjar en una casa on feia les feines a canvi de menjar i estança. Fins que avui anant a buscar el pa m’han enxampat. Acabem d’arribar a un lloc que sembla una fàbrica abandonada, però quan entrem veig que no, que no estic jo sol, hi ha quatre nois més, dos nois i dues noies. M’he fixat que aquests nois també poden fer el mateix que jo, encara que tenen el poder més desenvolupat, suposo que és gràcies a aquests homes que es fan dir supervisors, que els tenen tancats per intentar que els nois controlin el seu poder.

Tots em miren com si fos diferent o estrany, però no m’importa, només penso que vull sortir d’aquí com sigui. Ja és de nit i els supervisors han marxat, com era d’esperar ens han tancat amb clau. Intento fer que la porta surti disparada però m’estic adonant que jo sol no puc ja que la porta és massa dura i resistent, em giro i veig a la Maria, en Pol, en Marti i la Carla, preparats per ajudar-me, s’havien adonat del que volia fer. Acabem de sortir, tots junts hem enderrocat la porta. Ha sigut en aquest moment quan m’he adonat, que ja havia guanyat uns amics per sempre que junts ningú ens podrà parar.

3º Persona

En David és un noi diferent dels altres, pot fer coses que ningú més fa, o això és el que ell creu. Ell és un noi de  10 anys però un mica diferent, és capaç de moure les coses sense tocar-les, és a dir, pateix de telecinesi. Per culpa d’aquesta raresa feia més d’un any que fugia dels seus segrestadors. Fins avui, avui l’han atrapat i no sap on el porten.

Tot just fa un any, fent deures havia descobert, el seu poder s’havia encantat mirant el seu estoig, que va acabar levitant, en David es va sobresaltar i l’estoig va tornar a caure. Impactat i una mica espantat pel que havia passat ho va tornar a provar, però aquest cop a propòsit. Va mirar fixament l’estoig i va tornar a levitar. Es va quedar amb una sensació estranya al cos, no sabia si això era bo o dolent així que va anar a dir-ho als seus pares pensant que reaccionarien bé. Els seus pares van reaccionar molt diferent, en comptes de donar-li suport, es van espantar molt, creien que el seu fill patia una anomalia i li van agafar por, així que el van portar a un especialista en telecinesi. Aquest especialista va dir que el tanquessin ja que podia fer mal al món. El que els pares d’en David i ell no sabien era que l’especialista ja s’havia trobat amb quatre casos més com aquests i amb la complicitat d’uns altres especialistes els van tancar en una fàbrica per tal d’aconseguir desenvolupar els poders telecinètics. En David, en saber que l’especialista el volia tancar, va sortir com va poder de la sala i va fugir ben lluny. Durant el temps que va estar amagat, es va allotjar en una casa on a canvi de les feines de la casa, la família que vivia allà li donaven estança i menjar. El que en David no va saber mai, va ser que la família amb qui estava havia pactat amb l’especialista que el vigilessin, així l’especialista sabia tots els moviments que feia i si avançava o no amb la telecinesi. I així va ser, durant tot l’any va estar practicant amb la telecinesi d’amagat ja que tenia por que li passés el mateix que amb els seus pares. Avui, anant a fer uns encàrrecs que li havien demanat, uns homes l’han segrestat per endur-se’l a una fàbrica abandonada on hi ha altres nens amb poders telecinètics.

Els homes han portat  en David a la fàbrica abandonada amb els altres nois, en David s’ha  adonat que entre els homes hi ha l’especialista. La fàbrica és vella però no estava mal cuidada, va observar ell. En entrar ha vist quatre nois amb un home al costat que es fa dir supervisor, ja que s’encarrega d’intentar que els nois millorin amb les seves habilitats. Hi ha dos nois, en Pol i en Martí i dues noies, la Carla i la Maria, aquests  s’han quedat sorpresos en veure’l entrar per la porta de la fàbrica, no s’esperaven que vingués ningú més, però a ell no li ha importat, només pensava en sortir d’allà. Ja és de nit, i els supervisors acaben de marxar, i com era d’esperar, els han tancat la porta amb clau. En David pensa que pot enderrocar la porta amb els seus poders telecinètics, però no és així ja que la porta és massa dura i gruixuda. Els altres nois se’l miren, pensant que no la podria enderrocar ja que ells ho havien provat molts cops.  La Maria una noia rosseta i simpàtica s’uneix amb en David i per tornar a intentar-ho, tot seguit s’ha anima la Carla, i després els altres dos nois, junts, han aconseguit enderrocar-la i així tornar a ser lliures. En aquest moment s’han adonat que acaben de guanyar una amistat, i que junts ningú els podrà parar.

LA MÀ DISSECADA

L’autor d’aquest conte, es diu Guy de Maupassant. Henry René Albert Guy de Maupassant, va néixer al 1850 a un poble francès.  Entre els anys 1870 i 1880 Guy va deixar els estudis i va entrar en el món literari començant a treure els seus primers contes, entre ells , la mà dissecada a l’any 1875. Fins que a l’any 1880 va treure la seva primera novel·la, “Bola de sebo”. Quan tenia 14 anys, estant de vacances va salvar a un home borratxo a punt d’afogar-se. Aquest, va emportar-se’l a casa seva,  li va mostrar algun dels seus llibres, li va donar licor per beure i li va donar una mà dissecada. D’aquesta experiència va sortir l’historia de la mà dissecada. La mà dissecada es tracta d’un fragment del llibre “la tomba i altres contes d’horror”, es una narració situada prop del segles XIX.

La mà dissecada es un conte que parla d’en Pierre, un noi que reuneix als seus amics per ensenyar-los la seva troballa, una mà dissecada que va pertànyer a un gran lladre. Ell junt amb els seus amics es burlaven de la mà, així que en Pierre la va posar de picaporta, però va aparèixer l’amo de la casa en la que ell estava de lloguer i va fer-li treure, així que la va penjar a la campana de l’alcova. A l’endemà, el criat d’en Pierre se’l va trobar mig mort al llit i amb marques d’una mà al coll. Els metges no van saber qui havia estat. Van portar a en Pierre al hospital on no es va acabar de curar, es va tornar boig, pensava que algú el perseguia, fins que un dia va començar agonitzar, i a ficar-se molt nerviós i al cap de dues hores va caure mort al terra. Van cavar un forat per posar el fèretre d’en Pierre i just allà van trobar la tomba d’un home sense mà.

La introducció d’aquest text es: “Ara fa uns vuit mesos.. Vintena de monjos del monestir”, el nus es:”-Però què vols fer-ne d’aquest horror?.. després caigué mort, de cara a terra” i finalment, el desenllaç es: ”Em vaig haver d’encarregar.. Havíem pertorbat la sepultura”

Crec que aquest text expressa una mica d’ironia cap a la mà. Per exemple quan en Pierre diu que posarà la mà al picaporta, o quan en Henri Smith li diu que en faci un brou. En la meva opinió crec que l’autor es bastant moralitzant perquè dona una lliçó a en Pierre per haver-se’n rigut dels morts, per tant el que vol expressar es que s’ha de tenir respecte als morts.

Amb el vocabulari que utilitza l’autor, mes o menys, es pot saber que els fets estan succeint en temps passats, en aquest cas al S. XIX. En el text hi ha un nivell de llenguatge estàndard ja que no es ni molt culte, ni molt col·loquial i l’autor utilitza bastant la ironia, per exemple, quan en Pierre diu: “Brindo per la propera visita del teu amo”. També utilitza la metonímia, es a dir, parla de la mà com si fos tot el lladre sencer.

M’ha semblat un relat bastant interesant, ja que es surt dels temes els quals solc llegir. Jo sóc una persona que creu en el “karma” per tant també m’ha fet reflexionar en la mort, en que no s’ha de jugar amb aquests temes, ja que pot passar algo. Es un text en el que hi ha parts en que l’autor reflexa ironia, i hi ha parts que son més serioses, com es el cas de la mort d’en Pierre. En general ha estat bé, tot i que per entendre-la bé l’he hagut de llegir 2 cops.